CONTEXT SOCIO-CULTURAL, ARTÍSTIC I GEOGRÀFIC

 

L’expressionisme és un moviment cultural que va néixer a Alemanya al segle XX sobre una base de protesta i crítica de la societat burgesa. Aquest va ser una avantguarda artística que va destacar en àmbits com la pintura, la música o el cinema i que pretenia expressar l'horror i la humiliació d'Alemanya després de la seva participació i derrota en la I Guerra Mundial. 

 

D’altra banda, aquest inici de segle serà caracteritzat per les tensions polítiques, econòmiques i territorials ocasionades per la revolució industrial. Tot això causara un segle XX ple de guerres i desgràcies. La I Guerra Mundial (1914-1918) serà el primer gran sotrac per a Europa, que, a més a més de la seva destrucció, farà sorgir per primera vegada una revolució socialista i una postguerra marcada per la proliferació de règims feixistes totalitaris que portaran cap a la II Guerra Mundial.

A la fi de la guerra, el món es dividirà en dos blocs polítics antagònics: el capitalista i el socialista; amb una dinàmica de conflictes coneguts amb el nom de guerra freda.

A les acaballes dels anys 80 el bloc socialista s'esfondrarà i només restarà el bloc capitalista, liderat pels EUA.

Pel que fa a l'art, es produeixen canvis continus. Els estils se succeeixen, s'encavalquen, i, en definitiva, cada artista cerca el seu propi llenguatge. Les avantguardes experimenten buscant noves maneres d'apropar-se a la realitat.

 

​

CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DEL CORRENT

​

Si per alguna cosa han influït les pel·lícules expressionistes ha estat, més que per les seves temàtiques, els seus recursos estètics. La base del cinema expressionista era la recerca de la «Stimmung», que és com arribar a “crear una atmósfera on l'ànima flota”, tant en tots els personatges com en els objectes. És per aquest raó que podriem dir que un dels recursos més característics va ser un ús especial de la llum i per descomptat, les ombres.

 

Una posada en escena plena de contrastos, de llums i ombres, on mai no hi havia grisos. Fins i tot s'arribaven a pintar efectes lumínics a decorats i es maquillaven els actors per accentuar encara més el contrast. Les ombres i els llums no només serveixen d'element decoratiu, sinó que fins i tot són narratius.

Un exemple ho veiem a la famosa escena de Nosferatu on té més importància l'ombra que el personatge → https://youtu.be/Bh4RaMGpImk 

 

Un altre element que influencia molt en el cinema expressionista és l’arquitectura expressionista. La majoria de pel·lícules eren rodades en estudis (algun cas on s’ha rodat en exteriors és per exemple la pel·lícula de Nosferatu) amb lo qual adaptaven els decorats amb teles i altres elements. La escenografia va seguir uns patrons de perspectives falsejades, línies obliqües i diagonals, objectes totalment asimètrics… Aquests decorats concedien una atmosfera que arribava a ser asfixiant.

 

Un altre element molt important en l’expressionisme alemany cinematogràfic és la interpretació. Aquesta es caracteritza per una interpretació i acció gairebé teatral, deixant de costat tot el que és la interpretació realista. Sempre que es tracta de transmetre sentiments extrems com la por, la ira o el desig, aquests són exagerats al màxim, i amb l'ajuda de la caracterització i el maquillatge, la interpretació dels actors també és molt exagerada.

 

Per últim, l’enquadrament conté una composició molt treballada, com si és tractés d’una obra pictòrica. Directors com Murnau i Lang ho confirmen. Els enquadraments tenen una peculiaritat i és que el fora de camp s’utilitza d’una forma molt especial. Com hem dit anteriorment, les ombres són gairebé més importants que els propis personatges.

 

​

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L’EXPRESSIONISME

​

• Expressen les seves emocions sense donar importància a la realitat i les expressen de la forma més subjectiva.

• El principal motor de la seva estètica és l’angoixa existencial.

• Utilitzen colors ports i purs.

• Utilitzen formes retorçades.

• Utilitzen una composició agressiva.

• No se li dona importància ni a la llum ni a la perspectiva (aquesta és alterada de manera intencional).

• L’expressionisme es caracteritza per presentar escenes dramàtiques amb una tragèdia interior, ja que els expressionistes creien que havien de captar els sentiments més íntims del ser humà.

• Tracta de potenciar les emocions de l'espectador distorsionant deliberadament i exagerant els temes.

• Es basa en la intuïció, tot i que no s’aparta completament de la realitat.

• L’expressionisme el trobem en tot tipus d’art; poesia, teatre, música i arts gràfiques. Tot i així, quan pensem en el concepte de l’expressionisme, el primer amb el que el relacionem és amb la pintura.

• L’opinió del artista té més importància que no pas el l'harmonia i concordança del treball realitzat.

• Els exponents expressionistes van ser vistos com a iconoclastes.

• Enfocant-nos en la literatura expressionista, aquesta va utilitzar un llenguatge desgarrador, constantment tractava temes com la mort, la violència i la crueltat. Inclou temes socials, culturals, ecològics… parla del poder, el món real, la maldat i la guerra.

• Busca que el lector es senti com si estigués vivint realment la història que està llegint.

• Alguns components de la pintura expressionista són; Der Blaue Reiter, Arnold Böcklin, Vincent Van Gogh, Pablo Picasso, Fernando Botero, Diego Rivera, Frida Kahlo, etc.

• Té una visió enfocada cap a allò universal.

​

PEL·LÍCULES REPRESENTATIVES CORRENT I DIRECTORS, ACTORS, GUIONISTES…

​

Nosferatu, 1922

Director: Friedrich Wilhelm Murnau

Biografia del director: (Friedrich Wilhelm Pumple; Bielefeld, Alemania, 1888 - Santa Barbara, Estats Units, 1931). Director de cine alemany. El gran públic el coneix sobretot per un únic títol, Nosferatu (1922), adaptació de la novel·la Dràcula, de Bram Stoker.

Gènere: Terror.

Corrent cinematogràfic o moviment: expressionisme alemany

Format de la pel·lícula: 1.33:1

1. Argument: Un agent immobiliari necessita vendre un castell el propietari del qual és l'excèntric comte Graf Orlock. El comte, en realitat, és un vampir mil·lenari que causa terror per tota la regió de Bremen, i s’interessa en l’Ellen, la dona d'Hutter, l’home interessat en l’habitatge.

2. Recursos visuals:

• Plans: Plans generals, plans mitjans, primers plans.

• Moviment de la càmera: no n’hi ha, sempre ens trobem amb càmera estàtica.

• Posada en escena: es combinen dos tipus d’habitatges reals (un castell elegant, però en ruïnes i una casa molt formal i arreglada) i espais de natura exterior.

• Actors principals: Max Schreck, Greta Schröder i Gustav von Wangenheim.

• Continuïtat: n’hi ha tota l’estona, ja que la història s’explica de forma lineal i cronològica.

• Escenografia, recursos estilístics i vestuari: està molt treballada per tal d’imitar l’època en què està ambientada la pel·lícula (el 1838), des de la roba fins a tots els elements presents en l’attrezzo (llits, plats, cuberteria…) i els espais.

• Banda sonora: en ser una pel·lícula muda, comptava amb música en directe, una banda sonora original de Hans Erdmann: Suite Fantàstica-Romàntica. La música reflectia, no pas elements vampírics i terrorífics, sinó aquell sentiment de la natura referent a la transformació i la metamorfosi.

• Llum: es juga molt amb la penombra i els contrasts de llum per aconseguir un punt de tenebra que va molt amb joc amb la trama.

• Color: la versió original no tenia cap mena de color, cosa característica del gènere. A les versions posteriors, però, s’hi ha intentat donar llums de colors diferents, de la mateixa manera que donar color als textos.

3. Descripció d'un personatge: El comte Orlock és un personatge imprescindible quan parlem dels monstres del terror al cine. Això es deu, en part, al seu aspecte. La caracterització pel personatge tenia com a motivació crear un ésser terrorífic que generés disconformitat amb tan sols veure’l.

 

Das Kabinett des Dr. Caligari (El gabinete del doctor Caligari), 1920

Director: Robert Wiene

Biografia del director: (Breslavia, Silesia, Alemanya, 24 de abril de 1873 - París França 17 de julio de 1938 ). Tot i que primer es va dedicar al teatre, quan va passar al cinema, va triomfar amb El gabinet del Doctor Caligari (1920) considerada com la primera pel·lícula del cinema expressionista alemany.

Gènere: Terror.

Corrent cinematogràfic o moviment: expressionisme alemany

Format de la pel·lícula: 1:1.33 (4:3)

1. Argument: El Doctor Caligari és un sinistre personatge que arriba a la fira d'una localitat alemanya, on instal·la una atracció consistent en un somnàmbul i les seves habilitats. Es tracta de Cesare, l'aspecte del qual és, si més no, inquietant, i té la facultat de poder veure el passat i el futur.

2. Recursos visuals:

• Plans: Plans generals, plans mitjans, primers plans.

• Moviment de la càmera: no n’hi ha, sempre ens trobem amb càmera estàtica.

• Actors principals: Conrad Beidt, Werner Krauß i Lil Dagover.

• Continuïtat: n’hi ha tota l’estona, ja que la història s’explica de forma lineal i cronològica.

• Escenografia: se’ns presenten escenaris extremadament falsos i poc realistes, pràcticament teatrals, però que encaixen a la perfecció amb el to de la pel·lícula i el sentiment d’inquietat que t’envaeix tota l’estona.

• Banda sonora: Giuseppe Becce va crear pel Cabinet del Doctor Caligari una banda sonora que combinava peces melòdiques amb sons simultanis que podien causar tensió, disconformitat i que anaven molt en la línea de la trama: en qualsevol moment podia passar qualsevol cosa.

• Llum: es juga molt amb la penombra i els contrasts de llum per aconseguir un punt de tenebra que va molt amb joc amb la trama.

• Color: la versió original no tenia cap mena de color, cosa característica del gènere. A les versions posteriors, però, s’hi ha intentat donar llums de colors diferents, de la mateixa manera que donar color als textos.

3. Descripció d'un personatge: El personatge de Cesare compon un dels clips més famosos de la història del cine, ell obrint els ulls i despertant-se. Aquest, impacta en nosaltres per dos motius: la gran interpretació terrorífica i exagerada que fa l’actor i la seva caracterització. L’ús exagerat de maquillatge i la roba formada per draps converteix a Cesare en un símbol i icona del gènere.

 

Metropolis, 1927

Director: Fritz Lang

Biografia del director: Friedrich Christian Anton Lang; Viena, 5 de desembre 1980 - Beverly Hills, 2 d’agost 1976. Director i guionista de cine alemany. Als seus inicis va contribuir al moviment expressionista alemany, quan se’l va conèixer per grans clàssics com Metròpolis (1927), M, el vampir de Düsseldorf (1931) i El testament del Dr. Mabuse (1933). Poc després va començar a treballar amb el gènere de cine negre.

Gènere: Ciència-ficció.

Corrent cinematogràfic o moviment: expressionisme alemany.

Format de la pel·lícula: 1.33:1

1. Argument: A la megalòpolis de Metròpolis la societat es divideix en dues classes, els rics que tenen el poder i els mitjans de producció, envoltats de luxes, espais amplis i jardins, i els obrers, condemnats a viure en condicions dramàtiques recloses en un gueto subterrani, on hi ha el cor industrial de la ciutat.

2. Recursos visuals:

• Plans: Plans generals, plans mitjans, primers plans.

• Moviment de la càmera: no n’hi ha, sempre ens trobem amb càmera estàtica.

• Actors principals: Gustav Fröhlich, Brigitte Helm, Alfred Abel

• Continuïtat: n’hi ha tota l’estona, ja que la història s’explica de forma lineal i cronològica.

• Escenografia: els decorats de la pel·lícula són enormes, monumentals i impressionants, tots encaixant dins l’imaginari exagerat de la societat més rica i més pobre que es volia remarcar amb els espais on tenien lloc les diferents escenes.

• Banda sonora: tenia una banda sonora composta per Gottfried Huppertz per una orquestra simfònica que combinava peces modernes amb altres més clàssiques per marcar un contrast entre les diferents classes socials i entorns que apareixen a la pel·lícula.

• Llum: es juga molt amb el contrast entre llum i foscor, per separar entre els dos mons que s’exposen a la pel·lícula: el món fosc i deixat dels treballadors i el luxós paradís on viuen els rics.

• Color: la versió original no tenia cap mena de color, cosa característica del gènere. A les versions posteriors, però, s’hi ha intentat donar llums de colors diferents, de la mateixa manera que donar color als textos. 

3. Descripció d'un personatge: El personatge de Maria, inicialment, és presentat com una noia dolça amb una pell clara i un maquillatge encisador, contrastant amb la imatge de la nova Maria que acaba apareixent més endavant. La nova, tot i mantenir l’aspecte femení, marcat en les proporcions i detalls de la cuirassa, és pràcticament un robot, recobert per una armadura molt futurista i trencadora que, sens dubte, va causar un gran impacte en aparèixer a les pantalles de cinema, contrastant amb l’estètica de tot allò que s’havia fet abans.

 

Comparacions de les 3 pel·lícules:

Després d’analitzar les tres pel·lícules, veiem algunes característiques comunes entre totes i que, per conseqüència, també defineixen el corrent expressionista. Veiem, per exemple, que sovint es tracta d’històries basades en una novel·la o una font literària: Dràcula, de Brahm Stroker, el llibre de Metròpolis i, en certa manera, pel Cabinet del Doctor Caligari, Frankenstein, de Mary Shelley. Les pel·lícules expressionistes sovint estan ambientades en èpoques diferents de la contemporània, però sempre hi ha un gran treball de direcció d’art i producció d’attrezzo i decorats, alhora que de vestuari i maquillatge per ultimar tots els detalls referents a l’ambientació. Tot i passar en moments històrics diversos, però, tots semblen partir de la idea de reflectir la realitat d’alguna manera i fer arribar un missatge i moralina a l’espectador:

• Nosferatu: simbolitza la por de l’estranger que arriba nou i és diferent (el Compte Orlock arriba amagat des de Romania)

• Metròpolis: una crítica directa a la societat i l’explotació de la classe treballadora per part dels rics i poderosos

• El Cabinet del Doctor Caligari: Cesare i el Doctor representen la dinàmica de poder entre la república de Weimar i la societat alemanya del moment previ a la Segona Guerra Mundial

Per finalitzar, les tres, juntament amb El Golem i un gran seguit de pel·lícules expressionistes, utilitzen la narrativa literària del monstre o personatge diferent que, al passar a imatge, es treballa amb molta cura per tal de causar una gran impressió, que, al cap i a la fi, és l’objectiu principal del director expressionista.

​

​

CARTELLISME O CARTELLERIA PER PUBLICITAR LES PEL·LÍCULES 

​

NOSFERATU, 1922

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Das Kabinet des Dr. Caligari (El gabinete del doctor Caligari), 1920

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

METROPOLIS, 1927

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Els cartells de les pel·lícules expressionistes estan clarament influenciades pel corrent artístic de l’època que rebia el mateix nom: l’expressionisme.

L’art expressionista es defineix com a un art on l'artista representa l'emoció completament sense preocupar-se de la realitat externa, sinó de la naturalesa de les emocions que pot atrapar un espectador, és a dir fa focus en els sentiments més profunds de l'ésser humà.

Per emfatitzar aquests conceptes va recórrer a efectes visuals com: ressaltar contrastos de llums i ombres, maquillar excessivament les cares dels actors, formes acusades i emocionals i els seus brillants colors.

 

En els cartells s’utilitzen les últimes tècniques gràfiques, com la litografia (És una tècnica d’impressió/gravat que consisteix a estampar un disseny que prèviament s’ha fet en pedra calcària, per després aplicar-hi tinta que només s'adhereix a les zones que han estat tractades amb aquests materials), la xilografia (és una tècnica d’impressió amb planxa de fusta.

​

INFLUÈNCIES

​

Encara que el corrent cinematogràfic de l'expressionisme alemany va durar  pocs anys, la seva influència al cinema va ser enorme. Amb l'escalada nazi a Alemanya, molts dels directors alemanys de l'època van emigrar als Estats Units. Tot i que no només van emigrar director, també ho van fer operadors de cambra, escenògrafs… influint dos gèneres: el cinema de terror i el cinema negre.

Tot i això, la influència de l'expressionisme alemany va canviar completament l'estil visual i va contribuir a desenvolupar nous mecanismes per crear atmosferes cinematogràfiques. Al llarg de la història s'han donat moltes referències a aquest estil com:

• Psicosi (1960) de Alfred Hitchcock on hi ha moltes referències a escenes de Nosferatu.

• Blade Runner (1982) de Ridley Scott. Que va tenir molta influència Metròpolis però com a pel·lícules de ciència ficció.

• La pasión de Juana de Arco (1928) que té influència tant de realisme com d’expressionisme, dirigida per Carl Theodor Dreyer.

• The fallen idol (1948). Tot i que la pel·lícula en sí no té massa estil expressionista, hi ha algunes escenes i plans amb una clara influència d’aquest estil. De Carol Reed.

• El tercer hombre (1949) dirigida per Carol Reed. Destaquen els plans holandesos i els plans seqüència que marquen un abans i un després al director.

• La dama de Shangai (1947) de Orson Welles. Thriller amb escenes icòniques.

• Ciudadano Kane (1941) una altra de Orson Welles. Juga molt amb la llum i els clarobscurs per demostrar l’expressivitat forta amb escenaris i personatges estirats. 

• Ombres i boires (1991) de Woody Allen. Aquesta pel·lícula increïble tragicomèdia sobre l'existència humana que retrata brillantment la desesperança. Aquesta misteriosa elaboració combina excel·lentment la fantasia amb la serietat.

• Sweeney Todd (2007) del famós Tim Burton. Fa servir un aire gòtic i dramàtic.

També hi ha directors que van agafar algunes característiques d’aquest estil per posar a les seves pel·lícules: 

• Andrzej Wajda (1926-2016) afegint jocs de llums i ombres per aconseguir aquest to tràgic. 

• Carl Theodor Dreyer (1889-1968) “La pasión de Juana de Arco” va ser un dels seus grans èxits.

• Carol Reed (1906-1976) que té una clara influència a totes les seves pel·lícules, progressant de menys a més. 

• Orson Welles (1915-1985) fent un gran contrast constant entre la llum i les ombres. Destaquen El desconegut (1946), Istanbul (1943), Touch of Evil (1958).

​